Actuació: Baños de la Encina(Jaén).
Motiu: ‘Noche andalusí de la rosa’,
La tarde-noche del 26 de julio, la plaza Mayor de la villa de Baños de la Encina abraza su pasado. Las guerras pretéritas dan paso a un encuentro cultural con la paz de los pueblos; el ecuestre intercambio de rosas entre caballeros y damas, ya sean castellanos y morunas o morunos y castellanas, se arropa en una noche cargada de cultura, espectáculo y encuentro.
El marc on es produeix aquest conte és el Festival de ‘Paraules al vent’ de Silla; l’activitat són ‘contes rodats’: els contacontes visiten els parcs de Silla amb les seues bicis i deixen un conte o dos en cada espai.
El conte que podeu gaudir en aquest video és diu ‘Els tres amics’ i està contat a la forma i manera d’un narrador interactiu, un transmissor d’històries com és Vicent Adell, (el nostre Vicent). Les històries li son contades o llegides i a través del seu mirall de comunicador conta i refà l’història transmetent un legat cultural difícil d’oblidar després d’haver-ho sentit contar.
Però com diuen alguns: una imatge val més que mil paraules, així que aquí el teniu:
Trencaclosques durant el Festival de Contes el passat 4 de juliol.
‘Una cita a Samarkanda’ en el Café del Duende.
El CAFÉ DEL DUENDE situat a la ciutat de València a la vora del riu i en el multicultural carrer túria, és un dels nostres espais amables favoritos en el nostre viatge interminable de contes i música.
Llegir la resta de la entrada »
El passat abril publicaren en la contraportada del diari El Punt una ressenya del nostre grup que ens agradaria escriure-la tal qual, per què definix d’una manera molt propera el treball que cada dia estem fent.
Amb un títol ben significatiu com ‘Trobadors del segle XXI‘ i un subtítol com ‘ el grup trencaclosques recupera en cada actuació el concepte de teatre global dels còmics de carrer‘, aquí teniu l’article:
Quatre músics configuren aquest grup que ha estat qualificat pels entesos com els nous trobadors d’aquest segle. Es tracta d’una reduïda colla que es dedica a recuperar històries, narracions, llegendes, romanços i cançons provinents de la tradició oral. Podríem dir que es troben catalogats com a un grup de música d’arrel.
Pretenem amb aquesta secció acostar-vos la veu del conte, la veu de la tradició oral; a través de narradores/és anònims (o no tant), que cavalquen valerosos entre la imatge de les paraules i el murmuri del temps, tot això amb traços de generositat.
Aquest primer àudio que us oferim més aviat no és un conte, una història a l’ús, si no més bé un joc de paraules: un embarbussament. Originari de la tradició oral, és un gran exercici de la llengua per a proveir-nos de ágilidad i correcta pronunciació.
Diu la Wikipédia : “Comenci’s a llegir amb molta pausa, pronunciant cada lletra amb tota correcció, i vagi’s després augmentant gradualment la velocitat fins a tant sigui possible obtenir articulació clara, distinta, íntegra.”
Copa de la recacopi
de la recacopica copa
el que no diga tres veces:
copa de la recacopi
de la recacopica copa
no bebe vino de ésta bota.
This movie requires Flash Player 8‘El tio paraigüero. Tradición oral de la Serranía I’ (d’on hem extret aquest àudio), recopila una sèrie de contes, endevinalles, embarbussaments i romanços recollits a diferents informants de la comarca (Chulilla, Pedralba, Higueruelas, Alcublas). Els documents més nombrosos els constituïxen els contes.
Realitzada pel contacontes Vicente Cortés la recopilació té el nexe del tio paraigüero, un traginer lligat a la tradició oral de la Serranía, zona de l’interior de la província de València, de parla castellana i de gran valor cultural i històric.
Els cants de treball són una manifestació pròpia i autèntica de la cançó popular. Constituïxen un gènere propi, encara que poden manifestar-se mitjançant diverses formes i diferents circumstàncies, reflectint un tipus clar i particular del que és la cançó, la poesia entesa com mitjà de distracció, d’enfrontament a una realitat crua i amarga, en moltes ocasions, com companyia. Les cançons del camp són les companyes lleials del segador en a l’estiu, del pagès que sembra en la tardor i dels mossos que van al molí en les vesprades del final de l’estiu.
Arre aca!!
Ací teniu el resum fotógrafic de l’II Festival de l’Oralitat a Xàbia. Dir que ha estat un plaer organitzar-lo al costat de l’ajuntament i una veritable sorpresa viure’l; ja que per nosaltres ha estat un èxit rotund que l’any que ve pretenem millorar.
Aquest any han passat cinc contacontes de gran qualitat, narradors amb estil propi que ens han deixat el cos ple de fantàstics històries per contar, un grup d’animació: el Ball de sant vito, amb els que hem gaudit i ballat al so de la seva música; la ja coneguda activitat ‘Contes d’urgència’, que ens a fet traure el millor de nosaltres per a curar a la gent amb contes.
I com no, les noves propostes i novetats d’aquest any. D’una banda el ROGLE DE CONTES, una activitat que pretén deixar petjada per als següents anys, fent que la gent registre al ser bagul de la memòria aquells contes transmesos o llegits, que s’invente històries per a compartir o escolte narracions en una gran cercle de contes. I el concert del dissabte a la nit en la fira: inagurant l’activitat un dels grups més volguts per nosaltres/as de la música folk del panorama nacional, O’carolan. Música irlandesa des de terres d’Aragó.
I ja vos deixem amb el resum del Festival. Fins a l’any que ve i…conte contat…per la xemeneia s’ha escapat.
Programació detallada del II Festival de l’Oralitat a Xàbia organitzat per Rodamons Teatre i l’ajuntament d’aquesta localitat alicantina.
Ací podeu vore el resum fotogràfic de l’edició del festival l’any passat.
E.A: ‘lloc insòlit, indescriptible i poc usual, d’incalculable valor per a l’esperança, i sorgit tal vegada del somni d’un nen.’
Sabíeu que l’emperador romà Neró era un instrumentista de la cornamusa? I que potser l’exèrcit romà va expandir per tota Europa l’ús de l’antiga cornamusa ( o tibia romana)?
Sí, això diuen Suetoni en el seu llibre ‘La vida de los doce césares’ i Procopi, historiador bizantí; encara que molt abans, a les primeres cultures desenvolupades de l’Orient (Mesopotàmia, Egipte i zones d’Àsia) aparegueren els primers instruments de la família de les cornamuses, que la melodia es produïa per una doble llengüeta, com a l’oboè, encara que es pensa que aquestes cornamuses es tocaven directament amb la boca, sense la bossa per a reservar l’aire.
